SERIE

Sinfonías de manchas.

Aquesta sèrie comença així:

La Elia i el Joan, son uns amics pintors que gaudeixen dels misteris de les pintures, en el seu taller fan de les seves feines, realitats que busquen de mons desconeguts , molts cops comenten com viatgers dels seus tarannàs la duresa dels seus treballs, però fa una temps que en Joan sembla ser que ha baixat la guàrdia i segueix pintant  sense aquella motivació que el fa ser mes viu i lliure, es per això que la Elia  un dia li va dir: "Escolta’m Joan, fa temps que et veig distret, mig adormit, sento com si el teu esperit estigués viatjant sense fer-te companyia i el temps va passant i em pregunto que et passa, perquè no tornes amb ell?, Que esteu enfadats?". En Joan li va respondre que pot ser tingués raó, i aleshores ella  l’hi va contestar : "Crec que has d’anar a trobar-lo per tornar a anar junts, saps que et dic, ves i li dius que vols començar un nou compromís i que el necessites, perquè sents que  les noves emocions tornen a trucar a la teva porta, així faràs que quan ho facis, els  teus amics tornin a gaudir dels teus treballs, ells coneixen els teus esforços, però necessiten que no paris en el teu recorregut, ja saben que has fet bona feina però, això no t’eximeix  per continuar, has de reprendre un nou viatge i continuar, crida al teu esperit, ja saps que jo estaré sempre al teu costat, així que ja pots estar començant. "

 En Joan com li tenia molta  admiració i confiança i a més creia que ella simpatitzava amb el futur, li va fer cas. Aquelles paraules que va escoltar va ser com un elixir i tot seguit  va agafar els estris que tenia al seu abast , eren un rotllo de paper de color groguenc -vainilla  que estava cobert d’una fina capa plàstica i un pot de pintura acrílica de color negre, eines que havia trobat i les úniques que de moment podrien fer servir per a seduir al seu esperit, ell coneixia que la adherència del paper a la pintura l’hi podria portar problemes però tot i això va començar el seu viatge.

Es va plantejar el seu mapa de rutes i com a referents va pensar que aquesta nova sèrie podria ser dels paisatges que li havien impactat més, va començar a recordar llocs, des de els Pirineus als Alps , passant per les selves Amazòniques, els Glacials i part de l’últim recorregut que havia fet per l´ Aragó i Castella, llavors el seu esperit quan el va veure treballant va tornar amb ell.

Es va preguntar: "com puc representar aquests llocs que m’havien impactat?". Va revisar les fotografies que havia fet dels seus viatges i escollir les més significatives. Quan començava a plasmar les seves vivències en el paper, va notar la presencia del seu esperit,

Comprovava que la pintura per la seva  composició era lliure damunt d’aquell paper lliscant, que costava fixar-se, i es preguntava per seguir tacant el paper, -bé saps que quan vas viatjant pots deixar una mica del teu rastre però no et fusiones perquè sinó, no pots avançar, es com quan et fiques al mar, tu no et dissols, tant sol surts de l’aigua tal com ets, amb el goig d’haver estat amb el seu contacte, res més, materialment t’emportes sal marina i aigua, tanmateix passa quan vas caminant,  trepitges el terra i no et fusiones amb ell,  t`emportes el fang i la pols, son per aquestes raons que va seguint pintant i que tard o d´hora podria trobar un fixador quan finalitzés la seva tasca.

El meu viatge a:                       Ves  i taca  Itaca i ves tacant, va dir l´Elia